29 d’abril 2016

LA MARE DE TOTES LES CONSULTES

L'Ajuntament de Tortosa  ha convocat una consulta popular per al dia 28 de maig de 2016 en relació al monument  situat al mig del riu Ebre, inaugurat per Francisco Franco al 1966.

El fer una consulta ha estat acordat per la major part de les forces polítiques  amb representació a l'Ajuntament de  Tortosa però ha estat criticat  a la ciutat per la Comissió per la retirada dels símbols franquistes a Tortosa. 

El tema també ha tingut ressó i fins i tot va arribar al Parlament de Catalunya que va aprovar la seva retirada amb el vot diferenciat d'ERC i CIU, integrants de la coalició Junts pel Sí.

En relació a les dues opcions  de resposta que tindrà la consulta, se m'acudeixen  aplicacions humorístiques en relació a altres temes, com per exemple  el  següent:

En relació al President del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, posat a dit per Jose Maria Aznar al 2004, que creu que ha de fer el PSOE:
a) Retirar-lo i apostar decididament per un govern d'esquerres per promoure les llibertats civils, la democràcia i la pau i recuperar la dignitat de la ciutadania  i fer-lo President honorífic  i perpetu d'Espanya.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo, mitjançant l'abstenció en el futur debat d'investidura, per promoure el manteniment de l'establishment econòmic i polític d'Espanya i l'alegria de les empreses de l'IBEX i la Comissió Europea.

14 de novembre 2013

CATALUNYA ES MEREIX UN TRACTE JUST

" La negativa a donar aquest tracte just, amb les conseqüències que té i tindrà per als seus ciutadans, és una causa important de reforçament de l’independentisme" . Jordi Pujol. Paràgraf final del seu article d'avui, titulat "Com volem que sigui Catalunya" a El Periódico.

Jordi Pujol, com a polític (com totes les persones) va tenir els seus encerts i els seus desencerts. Jo no en sóc especial fan, però els articles que escriu últimament els trobo encertats. El d'avui, també. Remarco aquesta frase final perquè enllaça amb un debat que estic tenint els últims dies a les xarxes amb persones que es defineixen d'esquerres. "Amagueu darrera l'estelada les retallades socials", o bé "cal fer polítiques més socials com les que han anunciat a Andalucia i no parlar tant d'¡ndependència".

 Front aquests discursos, contesto, expressa o tàcitament, que no es pot ser progressista i tolerar a l'hora cap tipus d'injustícia. Cap injustícia. Perquè si són injustes algunes actuacions polítiques portades pels governs d'Espanya i de Catalunya en els últims anys, també és injust que es vulgui tapar l'espoli fiscal que pateix Catalunya des de fa molts anys i que no no guarda similitud en cap solidaritat entre territoris arreu del món. 

 És just que es menystinguin els esforços de gairebé dos milions de persones que el passat 11 de setembre es van mobilitzar per tota Catalunya?  
 La meva resposta és no. Parlar d'injustícies socials i no reconèixer la injustícia que es fa amb tot un poble com Catalunya, (fins i tot negant-li la seva condició de nació com si fos un invent de fa dos anys, malgrat la llarga història de la nació catalana) és d'una ceguesa o una maldat imperdonable per a la gent que s'autodefineix com a progressista.

Catalunya es mereix un tracte just. I avui, aquest tracte, és deixar que voti lliurement sobre el seu futur, s'acabi tot aquest debat, i es pugui tornar a viure i conviure sense aquest canvi de paradigma voltant tots els dies a sobre nostre.

16 de novembre 2011

N'ESTIC TIP DELS MERCATS


Ja fa més d'un parell d'anys que ens hem fem un tip d'escoltar la paraula "mercats".

Si abans era Déu, com a ser omnipotent i omnipresent, qui servia per justificar les coses que passaven o podien passar, amb frases com "Si Déu vol" o "Déu ho ha volgut així", ara hem descobert que les cosses que ens passen són per culpa dels mercats.

Si retallen la sanitat, són els mercats. Si rebaixen els sous als funcionaris, congelen les pensions i retarden l'edad de jubilació és per complaure als mercats. Si es fan caure governs i es fiquen governs de tecnòcrates o d'unitat sense cap tipus d'oposició democràtica és perquè els mercats així ho volen.

I tots ho repetim com a lloros: són els mercats! Són els mercats!. Com si els mercats fossin sers més reals que l'home del sac, amb vida pròpia i una voluntat sempre malèvola i desconfiada.

El cert, però, és que els mercats els mouen homes i dones que treballen a les seus de bancs d'inversió i agències de rating, mentre gestionen les pensions privades de milions de ciutadans que han dipositat el seu futur en les seves mans. I els governs europeus, enlloc de perseguir aquests homes més dolents que l'home del sac i que mouen els mercats amunt i avall, tan sols saben moure els nostres sous, les nostres pensions, les nostres garanties laborals i els nostres serveis públics, sempre avall. N'estic tip dels mercats i d'aquests polítics titella.

15 de juny 2011

DELINQÜENTS


No són cap altra cosa més que delinqüents, i a aquests, sempre se'ls ha d'aplilcar la llei, siguin Presidents de Comunitat autònoma, controladors aeris, piquets, coaccionadors o segrestadors, cremadors de contenedors, embrutadors de roba al.liena, tiradors de pedra contra els caps d'altres.


Alguns membres de partits d'esquerra, que eren especialment simpatitzants amb els indignats, han canviat de parer quan els han caigut les pedres damunt del cap.


Si els partits d'esquerres no es mostren ferms en el rebuig a qualsevol tipus de violència, els delictes, l'apropiació no raonable de la via pública o altres problemes greus de convivència ciutadana, els partits de dreta obtindran majoria absoluta durant molts anys (L'advertiment en les eleccions municipals 2010 ha estat ben clara).


Front els activistes del caos, la gent planera sempre es posa del costat dels defensors ferms de l'autoritat.


El d'avui ha estat un espectacle botxornós, amb la crisi que hi ha, s'han tingut que gastar diners públics en helicòpters perquè uns delinqüents organitzats han prés una institució democràtica, com si de colpistes es tractessin.


Que es preparen aquesta tarda, perquè si no deixen sortir pacíficament als representants del poble de Catalunya, correrà el bastó, i ben fort. Caldria que les ferides se les curessin a casa o anessin a un centre privat i no anessin a malbaratar recursos públics d'un centre sanitari d'aquesta naturalesa doncs són gestionats, també, indirectament pels representants escollits a les urnes, aquests que gosen impunement dir-los assassins.


Mentre s'ha volgut debatre en el Parlament les principals retallades en els serveis públics que contemplen els pressupostos, aquests babarotes han volgut passar a primera línea mediàtica. Que no els estimen la mama i el papa, que han de cridar l'atenció d'aquesta impròpia manera com si fossin uns marrecs ploraners?


04 de gener 2011

UN ALTRA INJECCIÓ DE CASTELLÀ QUE ARRIBA DE MADRID


Vull deixar constància d'un fet que no he vist comentat per enlloc.

El dia 31 de desembre de 2010 es va publicar en el BOE la "Ley 42/2010, de 30 de diciembre, por la que se modifica la Ley 28/2005, de 26 de diciembre, de medidas sanitarias frente al tabaquismo y reguladora de la venta, el suministro, el consumo y la publicidad de los productos del tabaco."

Es tracta de la norma que tothom ha vist comentada en els mitjans de comunicació, que va entrar en vigor el passat dia 2 de gener i per la qual, tret d'algunes excepcions previstes a la norma com és el cas de les institucions penitenciàries o les residències de gent gran, no es permès fumar en cap espai públic tancat.

Però el que ha passat desapercebut és que l'Estat espanyol no ha pogut evitar demostrar un cop més la seva nova creuada en defensa de l'ús del castellà i així, ha modificat la Disposició Addicional Tercera de la vigent Llei 28/2005, que fa referència a la senyalització dels centres o dependències en els que existeix prohibició de fumar i zones habilitades per a fumar, afegint aquesta frase:

"Estos carteles estarán redactados en castellano y en la lengua cooficial con las exigencias requeridas por las normas autonómicas correspondientes.»

Fins les normes sanitàries aprofiten per reintroduir el castellà!

29 de desembre 2010

FINANÇAMENT DE L'ESGLÉSIA CATÒLICA


Algú dirà que rep els diners dels contribuients que voluntàriament van marcar la corresponent casella de la declaració de l'IRPF.

El cert és que l'Estat transferirà durant l'any 2011 a l'Església catòlica, com a mínim, 159,19 milions d'euros.

Que cadascú en tragui les pròpies conclusions.

"Ley 39/2010, de 22 de diciembre, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2011.


Disposición adicional vigésima novena. Financiación a la Iglesia Católica.

Durante el año 2011 el Estado entregará, mensualmente, a la Iglesia Católica 13.266.216,12 euros, a cuenta de la cantidad que deba asignar a la Iglesia por aplicación de lo dispuesto en los apartados Uno y Dos de la disposición adicional decimoctava de la Ley 42/2006, de 28 de diciembre, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2007.
Antes del 30 de noviembre de 2012, se efectuará una liquidación provisional de la asignación correspondiente a 2011, practicándose la liquidación definitiva antes del 30 de abril de 2012. En ambas liquidaciones, una vez efectuadas, se procederá por las dos partes a regularizar, en un sentido o en otro, el saldo existente."

24 de desembre 2010

AMB LA INDEPENDÈNCIA A L'HORITZÓ


Ara que són Nadals, sobreabunden les il.lusions, es perdonen els enemics, es fan plans difícils de complir sense treball i se'ns demana optimisme, vaig a fer una petició.

Demano la constitució d'un grup d'experts transversal, independent i multiprofessional que defineixi amb rigor, els seus punts forts i febles, les amenaces i les oportunitats i com s'hauria de recórrer el camí a la independència. Si el treball és rigorós i de les seves conclusions es desprèn que la independència és un benefici col.lectiu, per damunt dels íntims sentiments de pertinença, no seria un bon full de ruta per anar tothom aplegat i convèncer als que encara no comparteixen aquest horitzó?

Som una nació, o si algú no li agrada aquesta paraula, som un col.lectiu amb història, especifictats i lligams propis. Cap català que es senti català ho pot negar.

Si qualsevol individu es mou per satisfer les seves necessitats, materials o postmaterials, no és preceptiu que els col.lectius es moguin per cercar el benefici comú i satisfer les seves necessitats?


Nota: fotografia capturada de http://es.123rf.com/ (fotografies d'arxiu lliures de drets).

28 de novembre 2010

ARA: UN NOU DIARI EN CATALÀ


Avui he comprat el número 1 del diari Ara, un nou periòdic en català que ha començat amb una fotografia de portada del cirurgià Moisès Broggi, amb 102 d'anys d'edat que té entre els seus braços a una nena de 10 mesos, Gràciela, la primera catalana del 2010, filla de pare català i mare guineana.

El periòdic és una iniciativa d'un grup d'empresaris (Fundació Carulla, Grup Focus, Ferran Rodés i Víctor Font entre d'altres) i periodistes (Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch i Antoni Basses), sota la direcció de Carles Capdevila.

El primer número especial m'ha agradat força, amb 4 pàgines dedicades a una secció ràpida que es titula Claus d'Avui on repassa de forma ràpida amb texts breus i fotografies les principals notícies del dia.

És d'agrair que en temps de crisi econòmica tan forta com la que vivim, comencen a caminar iniciatives empresarials amb voluntat d'eixamplar el nombre de lectors de premsa en català que fins avui podien llegir l'Avui, el Punt o l'edició catalana de El Periódico.

Un dels articles que m'ha agradat és la del filósof Josep Ramoneda, titulat Desconfiança que entronca amb el seu últim llibre que porta per títol Contra la indiferencia.

La meva enhorabona a aquesta aventura comunicativa, que desitjo, si això encara és mitjanament possible en els nostres temps, segueixi una línia editorial amb la màxima independència i rigor informatiu i pluralitat ideològica en els nombrosos col.laboradors en els articles d'opinió que sembla tindran.

27 de febrer 2010

LES DECLARACIONS DE BÉNS DELS DIPUTATS VALENCIANS


Fa pocs dies els mitjans de comunicació informaven de la publicació de la Declaració d'activitats, béns i interessos dels Diputats de les Corts Valencianes.

Podeu donar un cop d'ull en aquest enllaç del Butlletí Oficial de les Corts Valenciades de 23 de febrer d'enguany.

És força curiós veure aquest tipus de declaracions. Pots veure quines activitats desenvolupen els Diputats a banda del seu càrrec o quines eren les que desenvolupaven amb anterioritat per a l'Administració; l'import dels seus béns distribuïts entre immobiliaris i no immobiliaris i també el passiu que tenen (préstecs, avals, etc).

Una de les declaracions que crida més l'atenció és la del Sr. Francisco Enrique Camps Ortiz, President de la Generalitat Valenciana i diputat pel Partit Popular.

Si hom mira la seva declaració es pot preguntar en què es deu gastar aquest senyor els 80.000 euros aproximats que cobra anualment com a President.

Perquè ho dic això. Doncs perquè el Sr. Camps declara tenir una vivenda de copropietat al 50% amb la seva esposa, amb un valor cadastral de 110.339,26 euros i no tenir cap passiu (o sigui deutes). A la vegada, però, declara que té béns i drets de naturalesa immobiliària per valor de 12.105 euros, dels quals aproximadament 2.400 euros corresponen a comptes corrents.

Això si que se li pot dir viure al dia! 2.400 euros en el seu compte corrent! Com tingui que canviar la nevera, un fart en tindrà pobre.

26 de febrer 2010

MONCLÚS, NOU CANDIDAT D'ERC A TORTOSA A LES MUNICIPALS 2011


El passat dimecres 24 l'assemblea local de Tortosa d'Esquerra Republicana de Catalunya va escollir a Josep Felip Monclús, actualment Director de serveis del Departament d'Innovació, Empresa i Universitats de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l'Ebre, com a candidat del partit per a les properes eleccions municipals que es celebraran al maig del 2011.

En l'acte que va comptar amb una nombrosa assistència dels afiliats de l'agrupació, el candidat va avançar algunes línees de treball per a l'elaboració del programa electoral. Així va parlar de recuperar l'orgull per la ciutat de Tortosa, un orgull sinònim d'estima que tot ciutadà hauria de poder tenir cap a la seva ciutat.

Deixar de viure d'esquenes al riu, treballar per la recuperació del casc antic, consolidar un model de ciutat més compacte i accessible i aconseguir que aquesta sigui més neta i segura, són algunes de les línies polítiques amb les que haurà de treballar l'equip que prepari les eleccions municipals, un equip que Josep Monclús vol que sigui el més ample possible per transmetre a la societat les ganes i la capacitat de treballar per a la ciutat del candidat.




20 de febrer 2010

QUAN S'ATURARÀ L'EUROMED?


Publica avui el diari digital de El Periódico una notícia que es titula "Sólo dos viajeros suben en Camp de Tarragona a cada tren a BCN".

Explica la notícia que durant l'any 2009 tan sols 15.929 passatgers van viatjar amb l'AVE des de l'estació del Camp de Tarragona fins a Barcelona en els 7.750 convois que hi van passar, per tant, tot just una mitjana de 2 passatgers per viatge.

Els ciutadans de Tarragona, també es poden beneficiar dels trens ràpìds AVANT que uneixen les capitals catalanes de Barcelona, Tarragona i Lleida. En aquest cas, els resultats són 83.167 passatgers en prop de 4.000 convois que van passar, uns 20 de mitjana.

Si sumessim les xifres de l'AVE i de l'AVANT ens surtiria que a l'estació del Camp de Tarragona s'aturen a l'any prop de 12.000 convois, gairebé 30 al dia, on pugen 22 passatgers de mitjana.

Una de les raons per les quals RENFE no atura l'EUROMED a l'estació de L'Aldea-Tortosa-Amposta en el seus trajectes Barcelona-València i viceversa és la rendibilitat econòmica de l'aturada.

Que justifica que els trens d'altra velocitat s'aturen tantes vegades a l'estació del Camp de Tarragona, quan els ciutadans tenen un tren de mitja distància cada 50 minuts?

Quina vergonya! Per quan una plataforma EUROMED a l'Ebre?


13 de desembre 2009

13 DE DESEMBRE: UN SI A LA LLIBERTAT


Avui 13 de desembre, 166 municipis de tota Catalunya celebren consultes populars per la independència de Catalunya.


Allò que va començar a Arenys de Munt, i que hom pensava hagués tingut un efecte autolimitat, ha suposat finalment l'engegada d'una primera gran onada de mobilització política de bona part dels ciutadans de Catalunya (avui prop de 700.000 persones estan cridades a participar).


A Madrid segueixen sense entendre rés. Zapatero ha dit aquesta setmana que aquestes consultes "objetivamente no van a ningún sitio". Segueix la ceguesa, la sordesa i la insensibilitat cap a Catalunya des d'Espanya, manin les dretes, manin les esquerres.


Que segueixen així, que al final no ens podran aturar, perquè hauran aconseguit un nivell d'antipatia ciutadana cap a Espanya difícil de guarir.


Avui Joan Barril, en un article a El Periódico, ho diu ben clar des d'una posició no soberanista. L'articulista no es considera ni nacionalista català, ni espanyol, però en canvi es manifesta pel vot afirmatiu en una consulta per tres raons:
  • La primera, reactiva, per "tocar els ous a Espanya", doncs aquesta no li agrada, i ningú des de la pròpia Espanya la fa callar.

  • Perquè es una mostra de salut cívica, montar urnes per tot arreu, a diferència de montar explossius amb goma 2.

  • Perquè no li agrada que ningú li digui quins han de ser els seus sentiments sobre les seves arrels, cap a les persones que l'envolten i sobre on ha d'anar la llengua que parla.

Votar SI, diu en Barril, és la única forma de sortir de la cel.la de càstic moral on es troba com a català.


Avui és un magnífic dia d'expressió democràtica, de construcció nacional participativa des de la base de la ciutadania.


Fa llàstima que els alcaldes del PSC hagin sortit ahir amb un gest polític inútil defensant la constitucionalitat de l'Estatut. Tantes ganes de retallar la voluntat d'autogovern dels catalans, se'ls girarà en contra. L'independentisme creix a gran velocitat.


Que vagi dient Zapatero que no anirem enlloc. Potser al final, tan sols els tancs, aturaran la nostra voluntat de no estar sotmesos a la bota d'aquesta Espanya inquisitorial, obsoleta i sense altura de mires polítiques.

18 de setembre 2009

SENY I RAUXA / SENY O RAUXA


Sempre s'ha dit que un tret del caràcter català era que conjugava "el seny i la rauxa".

Ara més que mai la política catalana sembla davant d'una disjuntiva, la d'optar pel seny que suposa governar unes institucions polítiques amb elevades competències i un recent finançament de càlculs complexos i de quantia final incerta o bé per la rauxa que suposa la recerca de nous horitzons nacionals que ha provocat un increment del percentatge de població que es considera independentista i que esperona el creixement de plataformes i partits politics soberanistes que promouen de forma oberta consultes populars sobre la independència de Catalunya.

Una disjuntiva, semblem tenir, que ens aparta d'aquests trets característics que comentavem al principi i que provoca una barreja de malestar polític, por, confusió o llum, ilusió, nous horitzons i impuls polític, segons amb quines ulleres es miri.
Tots els catalans estimem Catalunya, però cadascú creu en formes diferents d'estimar-la. Seria bo pel país trobar un projecte comú que s'enlairi per damunt dels objectius específics dels partits polítics però que sembla clar, no es pot fer sense comptar amb els partits polítics.
Reptes difícils per Catalunya. Seny i rauxa versus seny o rauxa.

17 de setembre 2009

ELECCIONS ANTICIPADES?


Avui el president de la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (CECA), Juan Ramón Quintàs, ha declarat en una entrevista a la cadena SER que si l'empresariat i els sindicats no arriben a cap acord, seria convenient la celebració d'eleccions generals per dotar al nou Govern escollit dels mitjans per sortir a la crisi.

Segons Quintàs, en aquest acord entre empresaris i sindicats s'hauria de parlar com es reparteixen els "sacrificis".

Implícitament, entenc, que el Sr. Quintàs no afirma que el Govern no sap com sortir de la crisi, sinó que no té la força política (legitimitat?)suficient per engegar les mesures que són necessàries.

I jo em pregunto: Té algun favorit el Sr. Quintàs per a que guanyi aquestes eleccions generals? Quines són aquestes mesures o mitjans anticrisi que hauria d'aplicar el nou govern? Està avançant el Sr. Quintàs que no hi haurà cap acord entre els empresaris i els sindicats?

Mentre l'IBEX segueix pujant, en màxims anuals i en nivells anteriors a la caiguda de Lehman Brothers (l'economia especulativa del capital torna a funcionar), l'economia real segueix en retracció.

El que em sembla més fort de tot és que enmig de les paraules del Sr. Quintàs, em sembla llegir que cal un canvi de Govern i que cal que governi el Partit Popular per tal que els empresaris i els poders econòmics en general donin suport per sortir la crisi, a costa de repartir els sacrificis cap als mateixos de sempre.

11 de setembre 2009

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS



El poeta Agustí Bartra va escriure aquest poema des del seu exili a Santo Domingo, a l'any 1940.

Que dur ha de ser viure en l'exili forcós, allunyat del país que t'ha vist nàixer i que estimes amb passió i que, des de lluny en la distància però proper en el teu cor, veus com s'ha allunyat per la força de les armes.
Però viure en el país que estimes i veure com sense armes, amb el simple recurs a les lleis (que alguns prenen per divines en lloc d'humanes) també allunyen el país que tú voldries, també és una mena d'exili, interior, però també patit.
Bona diada, catalans i catalanes de bon cor.

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l'enyorança no.
No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades
i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça.
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,
sinó el domtat crit,
el crit que baixa en murmuri sense fi.

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
-oh, sang meva cercant respostes entre les llavorsmés altes del cell-
zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniformede la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endolesclandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicadaarrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegriade la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant laruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentadescolumnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga crueldels continents,
comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels diesadornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel que, através de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi,
si ets tan forta d'existència que el terrible es suporta lleugerament,
com la silenciosa violència de l'amor en el refugidels cossos!

La teva crida immensa -detonació de velesdins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l'univers que s'iniciavaen mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,integrant-te a l'instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i elràpid somni de la correntia.

Tu ets arreo.
Tu ets allà on la mort es fa gran, s'eixampla comuna desembocadura,
i se'n va, amb els seus sants i herois, a obrir lesboques del silenci.
Vius en el crit del vençut que es perpetua passantde les arrels als bressols,
esperes en les constel·lacions del mut destí que jaestà escollint la forma de l'esperança.
Allà on neix la bondat de l'home,
allà on els pobles amb estrella de justícia seuenmirant-se tranquil·lament a la cara,
tu respires coronada de muntanya i vestida demar i espigues.
Tu ets el colom que reposa en l'arada del temps,
la resistència dels teus fills a coure i emmudir,
aquella vigilància de l'ànima que fa comparar ales teves totes les flors del món,
astre vertiginós lligat a l'àncora de la meva angoixa,
net dins el fang, clar dins la movent obscuritat dela nit marítima.

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,als cims, sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

03 de setembre 2009

ESCÒCIA NO ÉS ARENYS DE MUNT.


Alex Salmon, ministre principal del govern autònom d'Escòcia ha presentat avui davant el Parlament escocès els plans del seu govern per a celebrar un referèndum d'independència l'any vinent.


El primer ministre escocès ha afirmat entre d'altres coses i segons la notícia presa del diari Avui, el següent:



  • "Vull que Escòcia tingui les mateixes responsabilitats i oportunitats que nacions similars".


  • "Fins que puguem usar tots els recursos econòmics i financers disponibles a qualsevol altre govern al món, Escòcia sempre estarà en desavantatge competitiu".


  • "Ha arribat el moment perquè el poble d'Escòcia tingui la seva veu, no tothom estarà d'acord amb la nostra visió per al futur, ho sabem, però cal escoltar els escocesos."

Mentre a Escòcia passa això, a Catalunya ens trobem amb el Govern espanyol movent tota la maquinària jurídica de l'Estat per impedir la celebració d'un testimonial referèndum convocat a Arenys de Munt per al dia 13 de setembre per diferents plataformes sobiranistes i que havia aconseguit el suport del Ple del seu Ajuntament.

Avui mateix el jutjat contenciós-administratiu número 14 de Barcelona ha dictat una interlocutòria per la qual dona la raó a l'advocacia de l'Estat i anul.la l'acord del Ple.

El dret a decidir dels ciutadans troba un mur que és diu Constitució Espanyola, que en lloc de ser una norma fonamental al servei dels ciutadans, s'ha convertit en la Bíblia d'alguns per tenir-ho tot controlat i garantir que rés canviï.

De què ens serveix la gastada paraula "autogovern" als catalans? Per gestionar institucions penitenciàries i la velocitat d'entrada a la ciutat de Barcelona?

Quina enveja em fan aquests escocesos!

21 d’agost 2009

PERQUÈ D'ALGUNS TEMES A LA PREMSA SE'N PARLA POC I TARD?



En el mes de maig de 2008 vaig fer una entrada sobre l'empresa para-militar dels Estats Untis Blackwater, actualment denominada XE Services.

Avui l'edició digital de El Periódico publica una notícia titulada "La CIA contrató a Blackwater para matar a líderes de Al Qaeda. Escándalo de la Administración Bush. "

El Periódico informa que el diari The New York Times ha desvellat que l'any 2004 la CIA va realitzar contractes multimilionaris amb Blackwater per programes secrets i frustrats d'assassinats selectius de líders d'Al Qaeda.
Per realitzar aquestes operacions el Govern de l'expresident Georges Bush va equiparar als membres d'Al Qaeda amb soldats enemics. Quan l'actual director de la CIA va descobrir aquest programa el va suspendre i en va informar a les Cambres Legislatives.

L'empresa en la seva pàgina web nega les informacions aparegudes a la premsa.
I la meva reflexió és:

O la prensa no té notícies per omplir els diaris en el mes d'agost o el gran mitjans de comunicació no fan la feina d'investigació correcta quan tothom parla d'una qüestió que com dirien els castellans "es un secreto a voces".

20 d’agost 2009

HOLA DE NOU. EL GOVERN DE ZAPATERO ESTÀ SENSE ROMB



La última entrada en aquest blog data del gener d'enguany. Ho vaig anunciar. Me n'anava de vacances doncs tenia un cert esgotament en opinar sobre la realitat política.

Des de llavors han passat moltes coses. Avui, però, m'he decidit a tornar a la opinió activa.
Mireu aquesta série cronològica de notícies:

necessari


Els comentaris sobren.

El Partit Popular ha estat durant aquest últim any culpant al govern de Zapatero de la crisi econòmica al nostre país, quan el cert és que ens trobabem immersos en una crisi d'abast mundial.

Ara el Japó, Alemanya, França i els Estats Units han aconseguit un creixement del PIB, mentre nosaltres seguim amb unes xifres d'atur elevades, xifres negatives de creixement i un setembre a la volta de la cantonada calent.
Aquesta política econòmica erràtica del Govern, de globos sonda, de contentar amb l'almoina a certes capes de la societat, de compromisos que comprometen a les Comunitats Autònomes (sí és clar, són Estat...) en donar ajudes de 420 euros amb el compromís de realitzar formació que serà pagada per les Comunitats Autònomesde, de tapar forats i fer bo el refrany "qui dia passa, anys empeny" acabarà abocant a n'aquest país, dis-li Espanya, dis-li Catalunya, a la ruina.

16 de gener 2009

EL MEU BLOG SE'N VA DE LLARGUES VACANCES


Des de fa més d'un mes que no he actualitzat aquest bloc, mentre sí que he seguit fent entrades a l'altre bloc sobre manifestacions culturals que gestiono.

Sempre m'ha interessat la política malgrat que em va costar un quants anys decidir-me a afiliar-me a un partit polític. M'hi vaig decidir i vaig aprendre moltes coses de la condició humana individual i de com es comporten els grups polítics, econòmics i socials.

Quan vaig engegar aquest blog sentia la necessitat d'opinar sobre qüestions polítiques d'allò més divers. Des d'un temps cap aquí, però, la necessitat d'expresssar públicament les meves opinions ha anat minvant.

El món perfecte mai existirà. De vegades tinc dubtes seriosos sobre si el món podrà ser més just. Mentre em prenc unes llargues vacances, que potser siguin definitives, i constatant la dificultat que hi ha per millorar el món passaré a millorar el rogle més directe de la meva vida. Potser si tothom ho fés, el món milloraria.

Ha estat un plaer.

15 de desembre 2008

RADICALITAT I "PAPANATISME"


En castellà existeix la paraula "papanatismo" que defineix la Reial Acadèmia de la Llengua com aquella actitud que consisteix en admirar alguna cosa o algú de manera excesiva, simple i poc crítica.

No he trobat aquesta paraula en el Gran Diccionari de llengua catalana, però em permetreu que l'utilitzi de forma no beneïda pels recopiladors de la llengua.

Ahir vaig llegir una entrada de Lluís Salvadó que es titulava borbons i joves on es mostrava crític amb les recents paraules del diputat Joan Tardà. En aquest blog, un comentarista ha deixat aquesta petjada:

"Conec en Joan Tardà des de fa molts anys.... i el seu discurs sempre ha estat el mateix.....Republicà fins la melsa...i conseqüent amb els seus pensaments i això ho fa davant dels joves o davant del Congrés dels Diputats de l'Estat Espanyol... i davant de qui calgui....no crec que lo seu fos una "arenga radical"... es més... crec que en el moment actual hi ha molta gent que pensa el mateix..... "

No puc evitar considerar l'anterior comentari coom una mostra de "papanatisme". Hi ha persones que confonen les idees amb el discurs. D'aquesta manera defensen que la millor manera de mantenir unes determinades idees és utilitzar el discurs radical. Aquests mantenen també que qui no utilitza les formes radicals és un venut, un infiltrat de l'altra causa, un renegat de les idees que ells defensen de forma pura.

Segons aquests "papanates" si sóc ateu, he de fer proselitisme demanant la mort de totes les esglésies per demostrar de forma clara la meva convicció. Amb aquest argument, una comunitat religiosa ha de demanar sempre la "guerra santa" contra les altres comunitats religioses. Per ser un bon "culé", un ha d'anar cridant per les barres dels bars: "morin els merengues". Per ser un bon ecologista contra el canvi climàtic, ens hem de manifestar davant els concessionaris d'automòbils per vociferar a veu plena: "morin els cotxes". D'altra banda un bon militant de la dreta, per no ser considerat com a traïdor, hauria de soflamar amb les iugulars ingurgitades: "morin els rojos". I que haurien de dir els monàrquics, doncs evidentment "morin els republicans". I la gent "guapa", que diria? Doncs, allò de la cançó: "que se mueran los feos".

Amb tots aquests arguments no em queda rés més a dir que "mori el papanatisme".

11 de desembre 2008

QUÈ LI PENJA A FRAGA?


El senador del Partit Popular, Manuel Fraga Iribarne, qui fa pocs dies afirmava en un programa de televisió "tener limpia mi hoja de servicios" ha fet avui unes declaracions que semblen sorgides dels seus vívids records de joventut com els sol passar a les persones senils.

Aquest perenne personatge de la política espanyola ha dit avui que hauria de ponderar el pes polític dels nacionalistes "colgandolos de algún sitio".
El Partit Popular ha rebutjat fer cap comentari a aquesta declaració mentre encara ressonen les peticions d'explicacions al PSOE (?) per les declaracions del diputat Joan Tardà d'ERC respecte els Borbó.
En un comentari a un blog vaig dir fa pocs dies, que Tardà es referia evidentment a la línia monàrquica dels Borbó, i no en concret al cap d'Estat Joan Carles I, però que des del punt de vista formal aquestes coses seria bo mesurarles. I precisament ho deia perquè no m'agradaria que aquestes "dues Espanyes" en l'exi dreta/esquerra i les diferents nacions que coeixisteixen de forma pacífica arribessin a nivells de confrontament polític que ens portessin als pitjors episodis de la història del passat segle XX.

És a dir, moltes persones de la dreta més rància i cavernària justificaran les paraules de Manuel Fraga com a resposta verbal a les paraules proferides per Tardà. I tornem a ser-hi, amb l'estira i arronsa en aquest país de nom Espanya que d'una banda vol entrar en el G20 i s'autoproclama com a modern, i d'altra conserva greus mostres d'esclerosi ideològica.

03 de desembre 2008

UN ALTRA VIDA ARRENCADA


En el meu blog, acostumo a condemnar els assassinats de la banda terrorista ETA. Preferiria no fer-ho, significaria que ningú mori a mans d'aquesta violència irracional disfressada de lluita política.


Les lluites polítiques no haurien de robar vides. Les lluites polítiques hauríen de ser una batalla d'arguments, d'idees, de propostes, de recerca de consensos i de diàleg però mai significar la mort d'una persona.
Uns trets al clatell i al pit d'una ma assassina, s'han emportat la vida d'un empresari basc, Ignacio Uria Mendizabal, un fill d'aquelles terres que algú ha decidit fer desaparèixer. Motius? Cap. Cap motiu és suficient per matar algú.

Avui en un comentari en un blog referit a un altre tema, algú parlava de la dignitat dels pobles. És aquesta la manera d'aconseguir la dignitat dels pobles? Vaja indignitat!

Era aquest home de 70 anys, casat i amb cinc fills membre de les denominades per ETA forces d'ocupació? Els primers trets que s'han conegut de la seva biografia diuen que l'empresa Uria i Altuna va ser fundada durant els primers anys de la dècada dels 50 pel seu pare, Alejandro, un paleta que va començar des de zero i que procedia del caserio "Azkune" del barri de Loyola, el mateix on ara s'ubica la companyia. Un mal basc suposo que ha determinat alguna béstia.

Altres han declarat que tota la seva vida se l'ha passat treballant i treballant. Quanta covardia, quanta inhumanitat, quanta barbàrie, quanta crueltat. A sang freda, perquè sí...Pum. Vergonya!

30 de novembre 2008

CONTRA LA INTOLERÀNCIA: RESPECTE A LES PERSONES


En la entrada anterior informava d'una sentència dictada per un jutjat contenciós-administratiu de Vadallolid que obligava la retirada de símbols religiosos en un col.legi públic.


En la pàgina 42 del diari El País d'avui es publica una entrevista a Fernando Pastor, Portaveu de l'Associació Escola Laica què va instar el procediment judicial.


El titular no em deixa fred: "Ahora insultan a mi hija en clase. No sé si aguantaré". El pare de l'alumna conta com altres pares d'alumnes, amb la connivència de la direcció, han engegat una campanya d'asetjament verbal que ha arribat a que insultin a la seva filla a classe. Conta, com un nen es posa a cantar davant d'ella "Crucifijos sí, gilipollas no".


Vull donar des d'aquí el meu petit suport personal al senyor Fernando Pastor i la seva filla. Les persones capaces de promoure els insults a una nena amb la intenció de poder mantenir els símbols catòlics en el col.legi públic amb una falta absoluta de respecte cap a les persones, més valdria que no s'autodenominessin cristianes".

22 de novembre 2008

L'ESTAT ESPANYOL ÉS LAIC


Dijous passat el blog La Marfanta va publicar una entrada titulada símbols religiosos en el saló de plens de Tortosa que va obtenir bastants comentaris enfrontats.

Com si Gustau hagués estat un endevinador, avui el diari digital El Periódico publica la següent notícia : "Un juez obliga por primera vez a un colegio público a retirar los crucifijos de las aulas"

La sentència dictada per un jutge de lo contenciós-administratiu de Valladolid estudia un recurs contenciós-administratiu contra un acte del Consell Escolar d'un col.legi públic que va acordar mantenir els símbols religiosos en el centre educatiu i desestimar la sol.licitud de retirada de la simbologia relgiosa en el centre efectuada per l'associació cultural escola laica de Valladolid.
El jutge considera que la presència de símbols no pot considerar-se ensenyament de religió catòlica, ni suposa un acte de proselitisme, però la permanència d'aquests objectes vulnera els drets fonamentals i que l'Estat té prohibit actes o actituds de signe religiós.
Com sempre he mantingut, en la nostra societat occidental moderna, la religió és un fet vivencial de l'àmbit privat i no pot condicionar de cap manera l'actuació dels poders polítics públics.

15 de novembre 2008

JO TAMPOC VEURÉ L'ENTREVISTA A CACHULI


Avui he descobert una entrada del bog d'Antonio Rico del 12 de novembre titulada Si tu quieres que es fa ressó a la vegada de la web http://www.noveaslaentrevista.com/ en relació a l'anunciada entrevista a l'ex-alcalde de Marbella Julian Muñoz.

Rico demana als espectadors que no la vegin. Els altres demanen als patrocinadors que no compren anuncis durant l'emissió de l'entrevista. Consideren que pagar aproximadament 350.000 euros a Julian Muñoz (no sabem si més famós per la seva relació amb Isabel Pantoja o per tenir el récord de més procediments penals en la seva contra per part de la justícia espanyola) és un autèntic escàndol.

En temps de crisi econòmica com la que viviem no podem fomentar aquesta forma tan fastigosa de gastar els diners. Si no veiem l'entrevista, aconseguirem que l'audiència de Telecinco no sigui elevada i potser, en el futur, es pensin en tornar a realitzar aquest tipus d'entrevistes.
Si hi estàs d'acord escampa la iniciativa.

13 de novembre 2008

CONTINUA LA VERGONYA DE LA CENTRAL NUCLEAR D'ASCÓ

Jo ja no trobo paraules per definir el que succeeix amb les centrals nuclears d'Ascó.

Llegiu la següent notícia apareguda avui en el diari El País i que es titula "La fuga de Ascó revela corrosiones de origen desconocido en la nuclear."

http://www.elpais.com/articulo/sociedad/fuga/Asco/revela/corrosiones/origen/desconocido/nuclear/elpepusoc/20081113elpepisoc_4/Tes

No m'agraden els catastrofismes, però penso que la gent del nostre territori no se n'adona del perill que patim.

22 d’octubre 2008

PERPLEXES, ACOLLONITS O ATONTATS

Tinc la sensació particular que el ciutadà mitjà atravesa un estat que no sé sí qualificar d'acolloniment i perplexitat, o d' insensibilitat i abstinència o d' inactivitat i atontament.
Assistim a un moment econòmicament delicat que ens portarà a situacions socials delicades i no veig que els polítics que governen l'Estat Espanyol o Catalunya sapiguen fer front a aquesta situació. Mentre, la ciutadania s'ho mira tot amb resignació, com qui mira una cursa de braus des de la barrera, mirant la faena del matador, demanant l'orella i el rabo o simplement xiulant i tirant coses al mig de la plaça.
Perquè Unió Democràtica de Catalunya demana que es goberni des de posicions moderades quan aquí tothom s'està repartint el pastís, sense soroll, ni escarafalls?
Com s'entén si no, que l'Estat estigui incomplint una llei que forma el bloc de la constitucionalitat i ningú foti un cop de puny fort damunt la taula?
Perquè enguany, en el dia 12 d'octubre que va ser un conyàs fins i tot per Rajoy van anar menys presidents de comunitats autònomes que mai?
Com s'entén que l'Estat no compleixi les lleis que dicta i no assumeixi les seves obligacions econòmiques amb els jovens (renda d'emancipació) o amb la gent gran (llei de dependència) mentre segueix exigint als ciutadans que complim les nostres obligacions?
Com s'entén que un govern tregui endavant un pressupostos generals de l'Estat a canvi de contraprestacions econòmiques a determinades comunitats autònomes i no sigui capaç d'engegar un nou model de finançament per tothom?
Com pot ser que se'ns segueixi negant un finançament adequat per Catalunya i l'Estat assumeixi les prejubilacions de la Ertzaina al País Basc i la construcció del nou Hospital Marques de Valdecilla a Cantabria?
En quina república bananera estem vivint en la qual es recorreix al déficit públic per comprar "actius de qualitat" a les entitats financerers, que segons el president del Govern són les més solvents del món?
Com s'entén que el PSC aprovi els pressupostos de l'Estat i digui avui que no podrà assumir l'assistència a persones amb determinats nivells de dependència?
Com pot ser, com diuen avui moltes ONG, que se'ls retalli la dotació en moments d'augment de les necessitats socials mentre s'atén les necessitats perentòries dels bancs, sense que aquests es comprometin a augmentar el nivell de finançament a particulars i empreses?
Quin és el nou model capitalista de què ens parlen els denominats líders mundials?
Perquè està content Rodriguez Zapatero perqué el president francès Sarkozy el deixa sentar entre els grans països mundials?
Que s'aturi el món que em baixo.

21 d’octubre 2008

ERC EN CONTRA DEL MAGATZEM TEMPORAL DE RESIDUS CENTRALITZAT

Fa pocs dies manifestava la meva indignació en aquest blog per la notícia apareguda a l'Agència Catalana de notícies (em sembla que no desmentida per l'alcalde d'Ascó) on s'indicava que aquest càrrec municipal no descartava presentar candidatura a la instal.lació al seu municipi del magatzem temporal de residus centralitzat.
La meva reacció era radical (com crec que hem de ser sobre qüestions estratègiques per al nostre territori), doncs proposava un boicot als productes agrícoles produïts al municipi d'Ascó amb un intent que un sector de la població, que encara es dedica a la pagesia, adopti posicions contràries a aquesta bestiesa.
Aquesta tarda en la web de la Federació de l'Ebre d'ERC apareix la següent nota:


"Marta Cid demana a l’alcalde d’Ascó que respecti la decisió del Parlament de Catalunya, dels consells comarcals i dels ajuntaments del territori

La diputada d’Esquerra Marta Cid ha valorat la intenció de l’alcalde d’Ascó de presentar el seu municipi a la convocatòria per ser la seu del magatzem temporal de residus centralitzat (ATC) de residus nuclears, desmarcant-se de la resolució de rebuig expressada pel Parlament de Catalunya, pels consells comarcals i per la majoria d’ajuntaments de les Terres de l’Ebre. Marta Cid, diputada d’Esquerra, ha afirmat que ‘la política energètica és un tema de país, amb implicacions de molts tipus, i un ajuntament no pot prendre una decisió d’aquest tipus sense tenir en consideració l’afectació directa que això pot provocar sobre els pobles i les comarques veïnes’. Cid ha volgut recordar que ‘les resolucions de les institucions estan per complir-se i l’alcalde d’Ascó hauria de ser sensible i solidari amb allò que la resta de municipis del seu voltant i el Parlament del seu país ha expressat’. Cid ha reiterat l’oposició d’Esquerra a la instal·lació del magatzem temporal de residus centralitzat a qualsevol lloc de Catalunya. ‘Les Terres de l’Ebre som qui acollim la majoria de centrals nuclears de Catalunya, i no ens mereixem acollir un magatzem que hipotecarà encara més el nostre futur i això s’ha de veure des d’una òptica territorial, no municipal, perquè les implicacions que se’n deriven afecten al conjunt del territori’
.
Gràcies Marta per parlar.

18 d’octubre 2008

BOICOT ALS PRODUCTES AGRÍCOLES D'ASCÓ



Si hi ha un tema que m'indigna és el de l'energia nuclear, un més dels pelotassos de finals del segle XX que el volen perllongar durant el segle XXI. Una energia que se'ns ven com néta, segura, curosa amb la capa d´ozó... però que produeix uns residus contaminants durant milers d'anys.

Que ens volen acabar d'enterrar a les Terres de l'Ebre aquests malnascuts?

A tots els ciutadans d'Ascó els vull informar que com a simple consumidor, no tindran ni un euro de la meva butxaca per als seus productes agroalimentaris.

Quina culpa tenen els pagesos em direu? Doncs, potser no cap, però pel que respecta a la meva posició hauran de triar entre continuar conreant els seus productes agrícoles o donar suport a n'aquest alcalde que vol destruir per sempre qualsevol futur que encara ens pogui quedar.
(Fotografia d'un fill de Txernòbil)

25 de setembre 2008

EL MINISTRE SEBASTIÀN DIU QUE COMPREM JOGUINES ESPANYOLES


Durant l'últim terç del segle XX i el principi del segle XXII s'ha produït una important acceleració de la lliberalització del comerç internacional, un augment del flux de capitals i mercaderies entre països, l'aparició d'indústries lligades al mestisatge cultural, un augment dels fluxes migratoris des de països subdesenvolupats cap a països industrialitzats amb necessitats de créixer a partir de salaris barats. A totes aquestes realitats se les batejava amb dos conceptes que semblaven la pedra filosofal de tots el mals: globalització i mundialització.

Ara que, de forma sobtada per molts governants i empreses (quina manca de previsió o control), apareix una crisi gairebé mundial (alguns experts exclouen als països asiàtics emergents) fonamentalment de caràcter financer, la reacció dels líders polítics dels països desenvolupats ha estat anar en contra dels seus principals postulats ideològics.

Als EUA, paradigma de l'economia de mercat on l'Estat ha d'intervenir el menys possible, de mà del president republicà Bush s'ha anunciat la major intervenció en l'economia per part d'un govern en la història mundial.

Al nostre país, mentre el president Zapatero davant l'Assemblea General de la ONU lloava les excel.lències del nostre sistema financer, de l'evolució del nostre PIB, de la voluntat de superar en breu a França en renta per càpita i dir que som la vuitena potència econòmica mundial, va el ministre Sebastian, en una compareixença en la Comissió d'Indústria del Senat , i ens diu que els consumidors espanyols comprin juguets espanyols aquests Nadals per superar la crisi.

Mira quina recepta més brillant ens dona el que diuen és el posible successor del vicepresident Solbes. El ministre socialista ens dona un consell propi de qualsevol altre Ministre d'Indústria de les époques de major autarquia econòmica del nostre país.

Una veu en off en un noticiari del NODO ens diu que triem bancs espanyols, que truquem per operadores espanyoles, que comprem el gasoil a les distribuïdores espanyoles d'hidrocarburs, que comprem roba i calçat espanyol, que mengem productes espanyols...que gastem paper de water espanyol.

Els de dretes intervenen l'economia i els d'esquerra ens remeten al proteccionisme econòmic del franquisme. Gràcies Sr. Ministre per dir-me el que he de comprar i fer-me sentir malament si no compro productes espanyols, però pensi que hi ha persones afectades per la crisi que aquests Nadals no podran comprar joguines.

22 de setembre 2008

UN ALTRA VÍCTIMA INNOCENT


"ETA torna a matar", seria el meu segon titular. El del diari digital El Periódico a les 18,37 és "los partidos advierten a ETA de que nunca conseguirá sus objetivos".


És un diàleg absurd, autista, sense final. ETA parla a traves de les seves accions terroristes, de les explosions, dels ferits i de les morts. Les institucions legals repliquen a cada mort amb un "no aconseguireu el que voleu."

I així, cada vegada. Mes rera mes; any, rera any; dècada, rera dècada. Un cotxe bomba; un minut de silenci. Un tret al clatell; dos minuts de silenci. Un mort; una declaració institucional.

Uns maten, ferms en la seva posició violenta. Els altres acudeixen a funerals i apel.len a la unitat dels demòcrates.Tothom interpreta a la perfecció el seu paper. Mentre, les famílies dels morts que no entenen ni de bombes ni de democràcia, que sols volen saber de vida i amor, enterren els seus morts i ploren de dolor i impotència.

18 de setembre 2008

MONTILLA-ZAPATERO: EL DUO PIMPINELA


"Quien es? Soy yo. Que vienes a buscar ?A ti...Y es tarde...¿Por qué? Porque ahora soy yo la que quiere estar sin ti...Por eso vete, olvida mi nombre, mi cara, mi casa,Y pega la vuelta..."

Aquest és un fragment d'una famosa cançó del duo Pimpinela que m'ha vingut al cap al llegir avui en els mitjans de comunicació notícies i desmentits en relació a una posible trobada entre Zapatero i Montilla a principis del mes de setembre en relació al nou model de finançament.

Aquest matí el Periódico publicava aquest titular: "Zapatero y Montilla pactaron en secreto desencallar la financiación".




Mira que hi ha rigor i talla política a Catalunya i a Espanya....El d'avui és més propi d'una pel.lícula dels germans Marx o d'una cançó dels Pimpinela.

17 de setembre 2008

LA CAIGUDA DELS GURUS FINANCERS


Les persones que segueixen l'economia, en especial els mercats bursaris, saben que hi ha companyies nordamericanes que fan recomanacions d'inversió sobre les accions d'altres companyies. Paraules com comprar, sobreponderar, neutral, infraponderar o vendre un determinat valor són habitualment utilitzades per companyies com Merryl Llinch, Morgan Stanley, Reuters, Goldman Sachs...

Doncs després de la caiguda d'ahir de Lehman Brothers, avui els hi ha tocat a altres gegants de la banca d'inversió nordamericana. El valor de Goldman Sachs queia avui més d'un 20 % i el de Morgan Stanley més d'un 40 %, en un ambient on es comenta que el proper gran crak serà el d'aquesta última companyia.

És curiós que aquells que recomanen sobre la l'adequada valoració en borsa d'altres companyies hagin amagat durant tant de temps la seva difícil posició.

Tornarà a intervindre la Reserva Federal dels EUA? Diners públics en ajut de diners privats per evitar el colapse del sistema financer mundial?

Per mal que ens vagi a tots, perquè tots ens en resentirem en una economia globalitzada, que petin el més aviat possible els "grans" que hagin de petar. Al menys el panorama financer es clarificarà el més aviat possible, doncs el "càncer" de les hipoteques subprime o basura dels EUA ja fa més d'un any que evoluciona de forma desfavorable. El malalt ja no pot continuar més temps amagant la seva malaltia.

CIU, EL PARTIT DELS INDEPENDENTISTES?


Llegeixo avui en el diari digital directe cat una entrada que porta el següent titular: CiU, el partit dels independentistes.

Recull un estudi del Cercle d'estudis soberanistes presentat ahir sota el títol “Suport Social a la independència de Catalunya (1991-2008)” que analitza 21 enquestes sociològiques i polítiques realitzades a Catalunya durant els últims 18 anys.

Algunes conclusions de l'estudi són les següents:

1) El suport social a la independència en persones majors de 18 anys es situa en el 35 % (indecisos un 20 %).

2) La opció independentista és majoritària en municipis fins 10.000 habitants.

3) Un 42,7 % de les persones nascudes a Catalunya són favorables a la independència.

4) Com més nivell d'estudis es té, més a favor de la independència s'està.

5) Malgrat CiU no és un partit que es defineixi com independentista, un 51 % dels partidaris de la independència simpatitzen amb aquest partit.

A partir de la última conclusió, directe!cat clou el seu article amb una frase tan contundent com "Convergència, doncs, aplega la majoria dels independentistes catalans".

I Unió? També?

15 de setembre 2008

LEHMAN BROTHERS O L'APOCALIPSI CAPITALISTA


El capitalisme és un sistema que pretén el creixement econòmic a partir de la utilització de capital i treball per augmentar en termes globals la riquesa.

Quan el capital representava béns immobles (terres o fàbriques) , mobles (animals, vehicles, maquinària) o diners el métode capitalista estava basant en una economia que se'n deia real i pretenia la producció i acumulació de riquesa real.
Avui, però, l'economia capitalista del segle XXI és una economia eminentment financera i per tant fiduciaria. En què es sembla un bitllet a un warrant, un derivat o un fons de titulització hipotecària? En que en totes quatre coses les persones dipositen la seva confiança pel fet d'esperar que algú hi respondrà respecte al valor que hi diuen tenir aquests instruments financers.

Avui, Lehman Brothers, el quart banc dels EUA amb més de cent cinquanta anys d'història ha anunciat la seva fallida. Fa pocs dies Freddie Mac i Fanny Mae, dues companyies hipotecàries de naturalesa semipública que mouen bilions de dòlars van estar intervingudes per la Reserva Federal. Avui els mercats borsaris mundials baixen una mitjana del 5 %.

Si en una economia fiduciaria ningú acaba responent de les seves obligacions, tota l'economia se'n va en orris. No hi ha diners que respaldin totes les operacions financeres realitzades en els mercats nacionals i sobretot internacionals i malgrat el Banc Central Europeu i la Reserva Federal injecten liquidesa treient al mercat bancari euros i dòlars són accions que no es poden mantenir durant molt de temps.
Els Bancs centrals poden emetre quanta moneda vulguin, però desaparegut fa molts anys el patró-or com a contravalor de les monedes importants, quin valor tindria avui un paperet que es pot emetre de forma indefinida?

Qui recordi els bitllets de pesseta recordarà que deia alguna cosa semblant a "el Banco de España pagará..". Mireu qualsevol bitllet d'euro d'avui en dia...a veure si diuen alguna cosa.

01 de setembre 2008

L'ELECTRICITAT HA PUJAT UN 29, 6 % EN TRES ANYS

Avui m'ha arribat la meva factura d'electricitat de FECSA-ENDESA de data 26 d'agost d 2008. Quan l'he anat a arxivar l'he comparat amb la de data 1 de setembre de 2005. Quina sorpresa que he tingut.

Preu 100 KW al setembre del 2005 = 8,1 Euros (sense IVA)

Preu 100 Kw a l'agost del 2008 = 10,5 Euros (sense IVA).


Aquesta diferència suposa un increment del preu de l'electricitat (sense sumar-li l'IVA i l'impost d'electricitat que fan augmentar encara més la diferència) en el termini de 3 anys del 29,63 % (una mitjana del 9,88 % anual).

Revisin les factures, senyors i senyores i ho comprovaran. No cal ser el ministre Solbes per fer els càlculs i comprovar-ho. Visca la liberalització del mercat elèctric!!!