15 de desembre 2008

RADICALITAT I "PAPANATISME"


En castellà existeix la paraula "papanatismo" que defineix la Reial Acadèmia de la Llengua com aquella actitud que consisteix en admirar alguna cosa o algú de manera excesiva, simple i poc crítica.

No he trobat aquesta paraula en el Gran Diccionari de llengua catalana, però em permetreu que l'utilitzi de forma no beneïda pels recopiladors de la llengua.

Ahir vaig llegir una entrada de Lluís Salvadó que es titulava borbons i joves on es mostrava crític amb les recents paraules del diputat Joan Tardà. En aquest blog, un comentarista ha deixat aquesta petjada:

"Conec en Joan Tardà des de fa molts anys.... i el seu discurs sempre ha estat el mateix.....Republicà fins la melsa...i conseqüent amb els seus pensaments i això ho fa davant dels joves o davant del Congrés dels Diputats de l'Estat Espanyol... i davant de qui calgui....no crec que lo seu fos una "arenga radical"... es més... crec que en el moment actual hi ha molta gent que pensa el mateix..... "

No puc evitar considerar l'anterior comentari coom una mostra de "papanatisme". Hi ha persones que confonen les idees amb el discurs. D'aquesta manera defensen que la millor manera de mantenir unes determinades idees és utilitzar el discurs radical. Aquests mantenen també que qui no utilitza les formes radicals és un venut, un infiltrat de l'altra causa, un renegat de les idees que ells defensen de forma pura.

Segons aquests "papanates" si sóc ateu, he de fer proselitisme demanant la mort de totes les esglésies per demostrar de forma clara la meva convicció. Amb aquest argument, una comunitat religiosa ha de demanar sempre la "guerra santa" contra les altres comunitats religioses. Per ser un bon "culé", un ha d'anar cridant per les barres dels bars: "morin els merengues". Per ser un bon ecologista contra el canvi climàtic, ens hem de manifestar davant els concessionaris d'automòbils per vociferar a veu plena: "morin els cotxes". D'altra banda un bon militant de la dreta, per no ser considerat com a traïdor, hauria de soflamar amb les iugulars ingurgitades: "morin els rojos". I que haurien de dir els monàrquics, doncs evidentment "morin els republicans". I la gent "guapa", que diria? Doncs, allò de la cançó: "que se mueran los feos".

Amb tots aquests arguments no em queda rés més a dir que "mori el papanatisme".

11 de desembre 2008

QUÈ LI PENJA A FRAGA?


El senador del Partit Popular, Manuel Fraga Iribarne, qui fa pocs dies afirmava en un programa de televisió "tener limpia mi hoja de servicios" ha fet avui unes declaracions que semblen sorgides dels seus vívids records de joventut com els sol passar a les persones senils.

Aquest perenne personatge de la política espanyola ha dit avui que hauria de ponderar el pes polític dels nacionalistes "colgandolos de algún sitio".
El Partit Popular ha rebutjat fer cap comentari a aquesta declaració mentre encara ressonen les peticions d'explicacions al PSOE (?) per les declaracions del diputat Joan Tardà d'ERC respecte els Borbó.
En un comentari a un blog vaig dir fa pocs dies, que Tardà es referia evidentment a la línia monàrquica dels Borbó, i no en concret al cap d'Estat Joan Carles I, però que des del punt de vista formal aquestes coses seria bo mesurarles. I precisament ho deia perquè no m'agradaria que aquestes "dues Espanyes" en l'exi dreta/esquerra i les diferents nacions que coeixisteixen de forma pacífica arribessin a nivells de confrontament polític que ens portessin als pitjors episodis de la història del passat segle XX.

És a dir, moltes persones de la dreta més rància i cavernària justificaran les paraules de Manuel Fraga com a resposta verbal a les paraules proferides per Tardà. I tornem a ser-hi, amb l'estira i arronsa en aquest país de nom Espanya que d'una banda vol entrar en el G20 i s'autoproclama com a modern, i d'altra conserva greus mostres d'esclerosi ideològica.

03 de desembre 2008

UN ALTRA VIDA ARRENCADA


En el meu blog, acostumo a condemnar els assassinats de la banda terrorista ETA. Preferiria no fer-ho, significaria que ningú mori a mans d'aquesta violència irracional disfressada de lluita política.


Les lluites polítiques no haurien de robar vides. Les lluites polítiques hauríen de ser una batalla d'arguments, d'idees, de propostes, de recerca de consensos i de diàleg però mai significar la mort d'una persona.
Uns trets al clatell i al pit d'una ma assassina, s'han emportat la vida d'un empresari basc, Ignacio Uria Mendizabal, un fill d'aquelles terres que algú ha decidit fer desaparèixer. Motius? Cap. Cap motiu és suficient per matar algú.

Avui en un comentari en un blog referit a un altre tema, algú parlava de la dignitat dels pobles. És aquesta la manera d'aconseguir la dignitat dels pobles? Vaja indignitat!

Era aquest home de 70 anys, casat i amb cinc fills membre de les denominades per ETA forces d'ocupació? Els primers trets que s'han conegut de la seva biografia diuen que l'empresa Uria i Altuna va ser fundada durant els primers anys de la dècada dels 50 pel seu pare, Alejandro, un paleta que va començar des de zero i que procedia del caserio "Azkune" del barri de Loyola, el mateix on ara s'ubica la companyia. Un mal basc suposo que ha determinat alguna béstia.

Altres han declarat que tota la seva vida se l'ha passat treballant i treballant. Quanta covardia, quanta inhumanitat, quanta barbàrie, quanta crueltat. A sang freda, perquè sí...Pum. Vergonya!