LES PROMESES DELS POLÍTICS

Avui l'edició digital del diari "El Periódico" fa una enquesta amb la següent pregunta:

"Es creu les promeses electorals dels partits polítics?".

En aquests moments hi ha 591 vots emesos amb un resultat aclaparador: e l 94 % dels enquestats diuen que NO.

És evident que aquestes enquestes digitals tenen les seves limitacions metodològiques i científiques però sembla que el percentatge és molt elevat en una de les direccions de la resposta.

Potser les enquestes que fa el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) podrien incorporar un ítem respecte aquesta qüestió amb resultats desagregats per a cadascún dels partits polítics amb representació parlamentària.

D'aquesta manera podríem conèixer quins partits polítics tenen més credibilitat entre els ciutadans, fins i tot entre aquells que no els voten.

FELICITATS 2008 DE EL JUEVES

La revista satírica El Jueves ens felicita des de la seva web amb una postal que recupera la portada sequestrada enguany dels quioscs però amb les cares tapades amb gorrets de pare Noel.

Són coses del món jurídic. Tothom sap qui hi ha darrera dels barrets però com no es veu....doncs endavant.

L'altre dia van arxivar unes diligències prévies que es seguien contra l'alcalde de Donostia, Odon Elorza, per no penjar la bandera espanyola en el consistori que presideix. En seu judicial va declarar que sí estava penjada, però a l'interior de l'edifici.

Jo aprenc la llicó. No descarrego música, la comparteixo.

EN EL DIA DE LA CONSTITUCIÓ

Un text constitucional no és un text sagrat sinó una norma jurídica bàsica de la qual es doten les comunitats d'homes per a organitzar la seva vida política. Per això els propis homes la poden esmenar en qualsevol moment si canvíen les seves necessitats i la pròpia realitat.

És més que evident que el simple pas del temps fa necessaris els canvis. Caldria recordar aquest fet als qui s'aferren a una constitució com si fos un evangeli.

"Article 167 de la Constitució Espanyola de 1978.

1. Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les Cambres. Si no hi hagués acord entre totes dues, s'intentarà obtenir-lo mitjançant la creació d'una Comissió de composició paritària de Diputats i Senadors que presentarà un text que serà votat pel Congrés i pel Senat.

2. En cas de no aconseguir-se l'aprovació mitjançant el procediment de l'apartat anterior, i sempre que el text hagués obtingut el vot favorable de la majoria absoluta del Senat, el Congrés, per majoria de les dues terceres parts, podrà aprovar la reforma.

3. Una vegada hagi estat aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per tal de ser ratificada, sempre que ho demani una dècima part dels membres de qualsevol de les Cambres, dins l'espai dels quinze dies següents al de l'aprovació."

AVT NO ES MANIFESTARÀ CONTRA ETA

Avui hi haurà una manifestació a Madrid sota el lema "Por la llibertad, por la derrota de ETA" que ha estat convocada per tots els grups polítics amb representació al Congrés de Diputats, inclòs el Partit Popular, la patronal i els sindicats.

És una bona notícia la recuperació de la unitat en front del terrorisme, però sembla que hi ha algú que va perdre el nord fa un temps i segueix sense trobar la bruixola. La Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i al seu capdavant Francisco José Alcaraz s'ha negat a assistir-hi i a més, ahir, aprofitant el minut de silenci de condemna dels recents assassinats d'ETA un grup d'exaltats que donen el seu suport a Alcaraz van escridassar als polítics dels PSOE i fins i tot van proferir insults homòfobs contra el regidor de Madrid del PSOE Pedro Zerolo. Quina imatge més llastimosa.

Ara el Partit Popular sembla desmarcar-se de la línea radical que ha anat adoptant l'AVT. Durant un temps les declaracions d'Alcaraz eren aplaudides i recolzades pels populars, però ara se'ls hi fan incòmodes. I és que s'ha d'anar en compte en alimentar i fer grans a certs monstres ja que després escapen a la nostra voluntat i no es poden aturar. Tots els partits polítics, repeteixo tots, hauríen de tenir en compte aquesta realitat.

PER LA BOCA MORI EL PEIX

Política és poder, no en tingueu cap dubte. Després del cap de setmana hem vist el resultat de dos maneres de fer política i d'exercir el poder. Mentre Hugo Chavez ha perdut el referèndum de reforma constitucional on proposava entre d'altres qüestions la renovació indefinida del seu càrrec, a Rúsia, el partit liderat per Vladimir Putin ha triomfat de forma aclaparadora a les eleccions legislatives.

Un lider xerra compulsivament, sense aturador. L'altre xerra poc i executa molt: opositors i periodistes estan a l'ull de mira. Un article recent al diari el País afirmava però que Putin representa l'antic orgull soviétic i té molts seguidors entre la gent jove que no han conegut les époques de la glòria propagandística soviética i han crescut enmig d'una gran crisi política, econòmica i d'incertesa cap al futur. Ambdós són liders populistes amb métodes i formes diferents. Chavez amb un discurs polític més propi del segle XIX. Putin amb un discurs de márqueting basat en el control econòmic i mediàtic propi del nostre segle.

Figures polítiques com el francès Sarkozy i el propi Putin ens apunten per on poden anar les coses. Caldrà veure que passa als Estats Units a les properes eleccions presidencials.

MIRE "UJTÉ": BONO ATACA DE NOU

Els polítics utilitzen sovint en lal seva expressió oral encapçalaments repetitius en les frases i abusen de la subordinació consecutiva mitjançant la utilització del l'adverbi "per tant" . D'aquesta manera, els polítics castellans quan contesten a un periodista en una entrevista de televisió és molt freqüent escoltar un gastat "mire usted".

En la propera legislatura haurem d'acostumar-nos a escoltar el "mire ujté" i és que el PSOE ha repescat a Pepe Bono per a ser cap de lllista a la província de Toledo. Ho escolto avui a la ràdio, mentre passen un tall de veu d'una de les seves declaracions del dia i que aproximadament venia a dir que si el votaven els de dreta, no era perquè ell fos de dreta. Que ell com a persona moderada considerava que era bo tenir relacions amb tothom i que això era signe d'intel.ligència i que vol que el Congrés sigui la casa del respecte.

Ràpidament li han recordat els portanveus de CiU, ERC, PNV i IU/IC que al president del Congrés el vota la pròpia cambra; que l'únic que pot fer el PSOE és proposar-lo. Com diu l'antic refrany: "el hombre propone, y la mujer dispone".

Si les coses comencen així abans d'anar a votar, els catalans ja ens podem posar a tremolar per a la propera legislatura amb aquest home nacionalista "rojo y gualda".

Nota:

Fotografia de http://www.elconfidencialdigital.com/images/HTMLText/bonotshirt_1.jpg

L'EBRE AVANÇA

Gairebé tothom té una major tendència a fer crítiques cap als altres que a reconèixer les coses ben fetes. Avui vull donar el meu suport a una iniciativa que considero positiva, necessària i racional.

La delegació del Govern a les Terres de l'Ebre ha encomanat al catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona (UB), Germà Bel, l'elaboració d'un estudi econòmic per analitzar les perspectives econòmiques de futur a les Terres de l'Ebre.

Considero encertadíssim aquest encàrreg. Per planificar, primer cal conèixer la realitat i sempre m'he preguntat si alguna vegada s'havia fet un seriós i profund anàlisis DAFO de les nostres Terres. Crec que aquest estudi és prou ambiciós i ens donarà un bon punt de partida racional per deixar de ser un territori que sovint reivindica en base a un sentiment de greuje comparatiu però sense comptar amb dades científiques a la ma.

Quan l'estudi estigui finalitzat, caldrà posar damunt la taula de totes les Administracions els resultats. Les històriques reivindicacions, estic ben segur, tindràn el suport de les conclusions d'aquest estudi.

I el segon encert de la notícia és que l'estudi el fa un ebrenc. Estic convençut que la naturalesa d'orígen del director farà que l'estudi estigui a més de realitzat amb una correcta metodologia i rigor científic també fet amb amor cap el nostre territori. Amor per explicar-nos allò que fem bé, però també per dir-nos allò que fem malament.

M'HE COMPRAT UN AIRBUS 380

Uns quants cops a la vida diem als nostres amics "m'he comprat un cotxe nou". "Quina txutxeria" pensarà el príncep saudí Walid bin Talal bin Abdul Aziz al Saud després d'haver encomanat el lliurament d'un Airbus 380, l'avió comercial en producció més gran del món.

Aquest nebodet del rei saudí Abdalà ven Abdel s'ha comprat aquest avió per al seu ús particular amb un preu de catàleg de 219 milions d'euros (segur que la factura final a pagar serà més gran perquè adaptarà el seu interior als seus gustos més luxosos).

La transacció es va fer directament amb el president i el director comercial de l'empresa aeronàutica Airbus. El príncep es va adreçar sota una ombrel.la als hangars de l'aeroport de Dubai, va visitar l'interior del model d'avió que hi havia aterrat feia poc i va sortir per fer-se fotos de record amb 12 hostesses amb túniques daurades.

Fins avui, maleïa cada cop que passava pel sortidor del gasoil per omplir el dipósit del meu vehicle. A partir d'ara pensaré que sóc un sofrit sponsor de la nova joguina del príncep saudí.

Pel proper cotxe que em compri exigiré que me'l vengui el President de la companyia automobilística que hagi triat. 12 hostesses potser són massa....amb dues m'hi conformaré.

LA HERÈNCIA D'AZNAR

Mentre el President del Govern espanyol Jose Luis Rodriguez Zapatero ha defensat a l'expresident Jose Maria Aznar com antic representant democràtic del nostre país en la última cimera nordamericana i contemplavem tot l'enrenou que això i les paraules del rei generaven, el Partit Popular segueix absolutament autista. Ells a la seva... a recuperar el govern sigui com sigui.

Els populars Gabriel Elorriaga i el propi Mariano Rajoy no han agraït la defensa feta per ZP. Elorriaga ha arribat a declarar que tot "es consecuencia de más de tres años de una política exterior profundamente equivocada y de una estrategia de alianza con todos los dictadores del mundo" .

No serà més aviat al contrari? La política exterior d'Espanya seguidista dels interessos polítics i econòmics dels Estats Units va provocar els atentats de Madrid de l'11 de març (sí, copiar-ho mil vegades) i també va generar aquest malestar manifestat pel populista Hugo Chavez quan acusa de fascista a Aznar per donar al suport al cop d'Estat de l'any 2002 mentre l'ambaixador espanyol i el nordamericà aplaudien al carrer i ell estava empresonat.

Com diria un castellà de Valladolid "de aquellos lodos, estos barros".

SI NO ENS VOLEN PERQUÈ NO ENS DEIXEN ANAR?

El president de la Generalitat José Montilla ha declarat en un esmorzar informatiu organitzat pel Fòrum Nueva Economia que cal estar alerta del "desapego creciente" de part de la societat catalana cap a Espanya.

Aquesta notícia l'he llegida en l'edició digital del diari El País on es poden fer comentaris a la notícies. He retallat un desl comentaris perquè no té desperdici:

"MOSELAN - 07-11-2007 - 14:13:15h
Pues solo tendría que haber mirado el desapego profundo que existe en España hacia Cataluña por intentar ser unos vulgares ventajistas y situarse por encima de los demás por el simple hecho de ser catalanes como si eso fuese un factor necesariamente diferenciador a su favor. Su permanente actitud (y no me refiero a Montilla solo sino al conjunto de los políticos catalanes) hace que desde España les estemos cogiendo (a los políticos catalanes) uno profundo asco y un no menor desprecio. "

Llegint aquests comentaris no puc més que dir: Si no ens volen, que ens deixin anar!

EL PRIMO DE ZUMOSOL

Ahir van arribar a Madrid les quatre hostesses espanyoles retingudes al Txad de la ma del president francès Sarkozy. A peu de les escales de l'avió esperava el president espanyol Rodriguez Zapatero.

El President Sarkozy ha demostrat un cop més davant l'opinió pública que li agrada l'acció i vol tornar la grandeur a França amb una posició més activa en la política internacional.

Està clar que el Txad és una antiga colònia francesa i que els tentacles francesos segueixen molt vius a gairebé tot el continent africà, però el paper de la diplomàcia espanyola ha quedat un pèl ridícul. No hagués estat possible que al menys el ministre d'afers exteriors espanyol aterres a l'aeroport de Madrid en companyia de Sazkozy i les hostesses retingudes? Potser això no és possible per alguna regla no escrita de la diplomàcia però al veure les imatges de Zapatero a peu d'escala mirant a Sarkozy baixant els esglaons com si d'una vedette es tractés em va fer una mica de vergonya.

Molta bandera espanyola a l'interior d'Espanya atxafant la realitat plurinacional del nostre país i molt poca presència a nivell internacional. Si no hagués estat pel primo de Zumosol potser les hostesses haguessin menjat els turrons al Txad.

SEMÀFORS VERMELLS

Al diari La Vanguàrdia d'ahir, a la secció dels semàfors, hi havíen dos merescuts semàfors vermells. Un pel secretari d'organització del PSOE, Jose Blanco. L'altre pel portantveu parlamentari del Partit Popular, Eduardo Zaplana.

I no era per a menys. L'espectacle de declaracions i reaccions a les declaracions ha estat francament botxornós. La notícia del dia havia de ser la sentència condemnatòria contra els autors de la massacre de l'11 de març de Madrid. Però no, alguns polítics no poden passar desapercebuts i sempre tenen que captar l'atenció dels mitjans de comunicació.

Espero que s'aturi la baralla partidària al voltant dels atemptats. Si no s'aturen la gent no anirà a votar a les properes eleccions legislatives. I a la nit, quan es coneguin les xifres de participació, sortiran tots els liders dels partits polítics lamentant l'escassa participació. Babaus!!

MARÇ 2007: ELECCIONS GENERALS

Aquest cap de setmana ha vingut per sorpresa el president del Govern Jose Luis Rodriguez Zapatero. S'ha posat el casc i ha visitat les obres de l'AVE sense estar acompanyat per la Ministra de Foment. En les seves declaracions posteriors als mitjans ha assumit la seva culpa i responsabilitat per els problemes que estan generant les obres. No podia ser d'altra manera ja que són obres executades pel Govern de l'Estat. Mea culpa i aquí no passa rés. Com deia la cançó de la Rosa Maria Sardà:

"Tot va molt bé senyora baronesa, exceptuant alguna futilesa que tot seguit li explicaré".

I és que des de Moncloa estan preocupats per l'impacte que el caos d'infrastructures a Barcelona i rodalies pot causar en els resultats electorals de les properes eleccions legislatives. A situacions d'emergència, visites d'emergència. I els catalans a continuar patint.

Avui a RAC 1, Jordi Basté deia irònicament que no passava rés. Que s'havia de tornar a votar als socialistes a les generals. Que ens menteixen amb un somriure a la cara (ja va passar amb l'Estatut) i l'alternativa és veure entrar els tancs per l'avinguda Diagonal (Partit Popular), però que ens ho hauríem de fer mirar. Que n'erem de covards els catalans!!

És potser per això que CiU abandona aparentment la tàctica del peix al cove. Ara a la casa gran del catalanisme triomfen les tesis sobiranistes i és que les enquestes d'opinió semblen indicar que augmenta la simpatia dels catalans per les posicions sobiranistes. O això, o és que els de CiU tornen a la seva obsessió de sempre: recuperar part de l'electorat que ara vota ERC. Que es facin mirar aquestes tendències canibalistes.

DURA LEX SED LEX

"Dura lex sed lex" és un aforisme llatí que significa la llei és dura però és llei.

En una entrada anterior condemnava rotundament l'agressió que vatir una noia equatoriana en un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat. Però la condemna dels fets no em permet compartir el títular d'una entrada relacionada amb aquesta notícia a l'edició digital del diari El Periódico. El titular de la notícia diu: "El juez desoye el clamor social y deja libre al racista de ferrocarriles".

No puc compartir el titular perquè malgrat el funcionament del nostre sistema judicial tingui les seves mancances, com operador jurídic considero que al nostre país tenim en general una raonable expectativa d'aplicació de la justícia. El jutge no ha d'escoltar el clamor social. El jutge, com diu la nostra Constitució en el seu article 117, és independent, inamovible, responsable i sotmés únicament a l'imperi de la LLei.

O ens creem això o anem molt malament. La justícia no pot funcionar a cop de xiulet del "clamor social" o de l'efectisme més groc dels mitjans de comunicació.

Qui llegeixi l'auto judicial on s'acorda mantenir la lliberat sense fiança de l'agressor però on s'imposen tota una sèrie de mesures cautelars per protegir a la víctima i tenir més controlat a l'agressor entendrà, que en aquest assumpte, la llei no permetia que el jutge acordés pressó preventiva en contra del agressor.

Ens molestarà als ulls potser, però és la llei. I el jutge, no ho oblidem, ha d'apllicar la llei. Dura lex sed lex.

LA LLEI DE LA SELVA

De vegades quan vaig a Barcelona penso que a les grans ciutats la normal convivència entre les persones i la seguretat física individual i col.lectiva pengen moltes vegades d'un fil molt prim.

De tant en tant surten a la llum escandaloses escenes com les de l'agressió que va patir el passat dia 7 d'octubre una jove equatoriana i que hem pogut veure avui en tots els mitjans de comunicació gràcies a l'enregistrament que en va fer les càmeres de seguretat dels ferrocarrils de la Generalitat.

Veure les imatges et fa pensar en la brutalitat i l'agressivitat que podem acumular els humans. És molt fàcil culpar els altres dels nostres problemes. Si a més a més hom creu que les seves condicions de vida són dolentes i que el futur és negre i incert, pot ser fàcil caureen la temptació de culpar a la gent que ha vingut d'arreu del món al nostre país i que en la major part de casos són gent que han vingut a treballar i viure en harmònica convivència.

Com he sentit avui al programa matiner de RAC1, que l'autor d'aquests fets absolutament condemnables es digui Sergi Xavier ens ha de fer reflexionar. Potser són fets aïllats i minoritaris, però caldrà prendre mesures perquè no s'estigui incubant el germe de la intolerància per sectors més majoritaris de la població.

La força no arregla les coses però hi ha alguna cosa mitjor: la pèrdua de l'esperança en el futur.

En els temps que vivim, això, sembla que ningú ho pogui garantir. La fotografia va per tú, Sergi Xavier.

EL POUM DE TORTOSA

Ahir dia 22 d'octubre es va publicar al DOGC una resolució del conseller de Política Territorial i Obres públiques de la Generalitat de Catalunya que dona conformitat al text refós del POUM de Tortosa.

La pròpia resolució condiciona l'executivitat del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal a la incorporació d'un llistat de prescripcions sobre:

1) Informes.

2) Documentació.

3) Errades materials.

4) Normativa.

Un total de 58 punts que ocupen 7 pàgines del butlletí oficial. Després de vuit anys de govern de l'ex-alcalde socialista Joan Sabaté tenim un dels POUMS amb més deficiències de tota Catalunya.

L'urbanisme és complexe i si hom llegeix el POUM o els condicionaments pot perdre's, però hi ha algunes perles que tothom pot entendre.

A la veïna ciutat de Roquetes governaven els socialistes de la mateix corrent interna que l'ex-alcalde Sabaté. Doncs aquesta facilitat no ha servit per a rés. El diàleg, la gestió i l'entesa tampoc han estat posibles. El POUM de Tortosa sembla fet d'esquena al de Roquetes. No es pot entendre d'altra manera que se'ns digui en l'edicte del conseller el següent:

"S'han d'eliminar els vials de nova creació que es comparteixen amb el municipi de Roquetes si no estan contenplats en el seu planejament general."

"S'han d'eliminar els sistemes on els espais lliures o altres qualificacions envaeixen el terme veí de Roquetes".

Calen més comentaris? Podeu deixar-los.