CATALUNYA ES MEREIX UN TRACTE JUST

" La negativa a donar aquest tracte just, amb les conseqüències que té i tindrà per als seus ciutadans, és una causa important de reforçament de l’independentisme" . Jordi Pujol. Paràgraf final del seu article d'avui, titulat "Com volem que sigui Catalunya" a El Periódico.

Jordi Pujol, com a polític (com totes les persones) va tenir els seus encerts i els seus desencerts. Jo no en sóc especial fan, però els articles que escriu últimament els trobo encertats. El d'avui, també. Remarco aquesta frase final perquè enllaça amb un debat que estic tenint els últims dies a les xarxes amb persones que es defineixen d'esquerres. "Amagueu darrera l'estelada les retallades socials", o bé "cal fer polítiques més socials com les que han anunciat a Andalucia i no parlar tant d'¡ndependència".

 Front aquests discursos, contesto, expressa o tàcitament, que no es pot ser progressista i tolerar a l'hora cap tipus d'injustícia. Cap injustícia. Perquè si són injustes algunes actuacions polítiques portades pels governs d'Espanya i de Catalunya en els últims anys, també és injust que es vulgui tapar l'espoli fiscal que pateix Catalunya des de fa molts anys i que no no guarda similitud en cap solidaritat entre territoris arreu del món. 

 És just que es menystinguin els esforços de gairebé dos milions de persones que el passat 11 de setembre es van mobilitzar per tota Catalunya?  

 La meva resposta és no. Parlar d'injustícies socials i no reconèixer la injustícia que es fa amb tot un poble com Catalunya, (fins i tot negant-li la seva condició de nació com si fos un invent de fa dos anys, malgrat la llarga història de la nació catalana) és d'una ceguesa o una maldat imperdonable per a la gent que s'autodefineix com a progressista.

Catalunya es mereix un tracte just. I avui, aquest tracte, és deixar que voti lliurement sobre el seu futur, s'acabi tot aquest debat, i es pugui tornar a viure i conviure sense aquest canvi de paradigma voltant tots els dies a sobre nostre.

AMB LA INDEPENDÈNCIA A L'HORITZÓ

Ara que són Nadals, sobreabunden les il.lusions, es perdonen els enemics, es fan plans difícils de complir sense treball i se'ns demana optimisme, vaig a fer una petició.

Demano la constitució d'un grup d'experts transversal, independent i multiprofessional que defineixi amb rigor, els seus punts forts i febles, les amenaces i les oportunitats i com s'hauria de recórrer el camí a la independència. Si el treball és rigorós i de les seves conclusions es desprèn que la independència és un benefici col.lectiu, per damunt dels íntims sentiments de pertinença, no seria un bon full de ruta per anar tothom aplegat i convèncer als que encara no comparteixen aquest horitzó?

Som una nació, o si algú no li agrada aquesta paraula, som un col.lectiu amb història, especifictats i lligams propis. Cap català que es senti català ho pot negar.

Si qualsevol individu es mou per satisfer les seves necessitats, materials o postmaterials, no és preceptiu que els col.lectius es moguin per cercar el benefici comú i satisfer les seves necessitats?

Nota: fotografia capturada de http://es.123rf.com/ (fotografies d'arxiu lliures de drets).

13 DE DESEMBRE: UN SI A LA LLIBERTAT

Avui 13 de desembre, 166 municipis de tota Catalunya celebren consultes populars per la independència de Catalunya.

Allò que va començar a Arenys de Munt, i que hom pensava hagués tingut un efecte autolimitat, ha suposat finalment l'engegada d'una primera gran onada de mobilització política de bona part dels ciutadans de Catalunya (avui prop de 700.000 persones estan cridades a participar).

A Madrid segueixen sense entendre rés. Zapatero ha dit aquesta setmana que aquestes consultes "objetivamente no van a ningún sitio". Segueix la ceguesa, la sordesa i la insensibilitat cap a Catalunya des d'Espanya, manin les dretes, manin les esquerres.

Que segueixen així, que al final no ens podran aturar, perquè hauran aconseguit un nivell d'antipatia ciutadana cap a Espanya difícil de guarir.

Avui Joan Barril, en un article a El Periódico, ho diu ben clar des d'una posició no soberanista. L'articulista no es considera ni nacionalista català, ni espanyol, però en canvi es manifesta pel vot afirmatiu en una consulta per tres raons:

• La primera, reactiva, per "tocar els ous a Espanya", doncs aquesta no li agrada, i ningú des de la pròpia Espanya la fa callar.

• Perquè es una mostra de salut cívica, montar urnes per tot arreu, a diferència de montar explossius amb goma 2.

• Perquè no li agrada que ningú li digui quins han de ser els seus sentiments sobre les seves arrels, cap a les persones que l'envolten i sobre on ha d'anar la llengua que parla.

Votar SI, diu en Barril, és la única forma de sortir de la cel.la de càstic moral on es troba com a català.

Avui és un magnífic dia d'expressió democràtica, de construcció nacional participativa des de la base de la ciutadania.

Fa llàstima que els alcaldes del PSC hagin sortit ahir amb un gest polític inútil defensant la constitucionalitat de l'Estatut. Tantes ganes de retallar la voluntat d'autogovern dels catalans, se'ls girarà en contra. L'independentisme creix a gran velocitat.

Que vagi dient Zapatero que no anirem enlloc. Potser al final, tan sols els tancs, aturaran la nostra voluntat de no estar sotmesos a la bota d'aquesta Espanya inquisitorial, obsoleta i sense altura de mires polítiques.

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS

El poeta Agustí Bartra va escriure aquest poema des del seu exili a Santo Domingo, a l'any 1940.

Que dur ha de ser viure en l'exili forcós, allunyat del país que t'ha vist nàixer i que estimes amb passió i que, des de lluny en la distància però proper en el teu cor, veus com s'ha allunyat per la força de les armes.

Però viure en el país que estimes i veure com sense armes, amb el simple recurs a les lleis (que alguns prenen per divines en lloc d'humanes) també allunyen el país que tú voldries, també és una mena d'exili, interior, però també patit.

Bona diada, catalans i catalanes de bon cor.

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l'enyorança no.
No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades
i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça.
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,
sinó el domtat crit,
el crit que baixa en murmuri sense fi.

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
-oh, sang meva cercant respostes entre les llavorsmés altes del cell-
zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniformede la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endolesclandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicadaarrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegriade la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant laruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentadescolumnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga crueldels continents,
comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels diesadornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel que, através de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi,
si ets tan forta d'existència que el terrible es suporta lleugerament,
com la silenciosa violència de l'amor en el refugidels cossos!

La teva crida immensa -detonació de velesdins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l'univers que s'iniciavaen mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,integrant-te a l'instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i elràpid somni de la correntia.

Tu ets arreo.
Tu ets allà on la mort es fa gran, s'eixampla comuna desembocadura,
i se'n va, amb els seus sants i herois, a obrir lesboques del silenci.
Vius en el crit del vençut que es perpetua passantde les arrels als bressols,
esperes en les constel·lacions del mut destí que jaestà escollint la forma de l'esperança.
Allà on neix la bondat de l'home,
allà on els pobles amb estrella de justícia seuenmirant-se tranquil·lament a la cara,
tu respires coronada de muntanya i vestida demar i espigues.
Tu ets el colom que reposa en l'arada del temps,
la resistència dels teus fills a coure i emmudir,
aquella vigilància de l'ànima que fa comparar ales teves totes les flors del món,
astre vertiginós lligat a l'àncora de la meva angoixa,
net dins el fang, clar dins la movent obscuritat dela nit marítima.

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,als cims, sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

EXTREMADURA NEEDS YOU

Fa pocs dies coneixiem que gairebé el 25 % de la població activa d'Extremadura treballa en alguna Administració Pública.

A més a més, la publicació de les balances fiscals ha deixat en evidència que els extremenys són en termes per càpita els més afavorits de tot l'Estat espanyol pel principi constitucional de solidaritat (caldria una reforma de la Constitució Espanyola per establir els límits percentuals d'aquest principi).

La solidaritat és un terme que parteix de la voluntarietat, però en el nostre marc institucional és obligatori. Quin tipus de solidaritat és aquet que converteix en ric al pobre i en pobre al ric?

No és extrany que hagi catalans ben tips de l'expoli fiscal que pateix Catalunya (on es neguen a tenir en compte la població real que tenim, quan som la comuntat autònoma amb un percentatge d'immigració més elevat que no se'ns vol comptabilitzar en termes fiscals). Un d'ells és LLuís Sunyé, regidor d'ICV-EUiA de l'Ajuntament de Torredembarra (i cap de llista del seu partit a la circumscripció de Tarragona en les últimes eleccions autonòmiques) qui va fer una entrada en el seu blog on apareixia el fotomontatge que acompanya el meu post.

La reacció de la Junta d'extremadura i de certs mitjans digitals ha estat brutal, tant, que fins i tot han dit que ho han posat en mans de la fiscalia per si és delicte la utililtzació de la paraula "Extremadura" i de la bandera oficial de la Comunitat Autònoma i que s'adreçaran a la Generalitat de Catalunya per tal que es pronunciï al respecte i condemni aquestes accions (fanfarrons).

La pressió ha estat molt forta i el propi Lluís Suñé ha demanat en el seu blog disculpes al poble extremeny (suposo que no les demana als membres del govern extremeny que han estat xiulant, remugant i dient que eren pamplines això de les balances fiscals).

Hom, podrà trobar el fotomontatge encertat o desencertat, però, considereu que esgota els límits de la llibertat d'expressió? Si denigra els extremenys, que no hauríem de fer els catalans amb la COPE?

Estem com sempre. Uns tenen la pell fina i els altres ho hem d'empassar tot.

PD: La fotografia està extreta d'un diari molt respectuós amb els catalans (http://www.abc.es/20080730/nacional-nacional/cartel-sune-apadrina-extremeno-200807301826.html)

RÀPIDA REACCIÓ EN EL SÍ D'ERC

Després d'analitzats els resultats electorals d'ahir, les reaccions en el si d'ERC no s'han fet esperar. Primera, Joan Puigcercós abandona el govern de la Generalitat de Catalunya per dedicar-se de ple al partit. Segona, s'avança el congrés nacional del partit per al mes de juny.

Aquest anunci s'ha fet de forma conjunta amb Josep Lluis Carod Rovira i apunta clarament cap un major protagonisme de Joan Puigcercós en el si de la formació.

S'ha confirmat que es seguirà formant part de l'actual govern de la Generalitat de Catalunya. Fins quant serà possible mantenir aquest compromís?

(Fotografia de www.vilaweb.cat)

SI NO ENS VOLEN PERQUÈ NO ENS DEIXEN ANAR?

El president de la Generalitat José Montilla ha declarat en un esmorzar informatiu organitzat pel Fòrum Nueva Economia que cal estar alerta del "desapego creciente" de part de la societat catalana cap a Espanya.

Aquesta notícia l'he llegida en l'edició digital del diari El País on es poden fer comentaris a la notícies. He retallat un desl comentaris perquè no té desperdici:

"MOSELAN - 07-11-2007 - 14:13:15h
Pues solo tendría que haber mirado el desapego profundo que existe en España hacia Cataluña por intentar ser unos vulgares ventajistas y situarse por encima de los demás por el simple hecho de ser catalanes como si eso fuese un factor necesariamente diferenciador a su favor. Su permanente actitud (y no me refiero a Montilla solo sino al conjunto de los políticos catalanes) hace que desde España les estemos cogiendo (a los políticos catalanes) uno profundo asco y un no menor desprecio. "

Llegint aquests comentaris no puc més que dir: Si no ens volen, que ens deixin anar!