LA CREU DE L'EBRE

És una dita popular aquella de "que tothom veu la palla a l'ull de l'altre però no veu la viga al propi ull".

Està clar que la dita me l'he d'aplicar més d'una vegada (autocrítica) però hi ha certes persones que mai es sentirien al.ludides.

En totes les professions hi ha bons professionals i gent maldestra; seguidors de les normes deontològiques de la seva professió i persones al marge de tota ètica. El periodisme no n'és una excepció.

Tenim el món i el periodisme que tenim, trufat de nombrosa gent més que digna, de professionals que es guanyen el pa en mig d'un un món laboral especialment dur i sotmès a múltiples pressions. Altres professions, però, també ho són i no per això tenen la vènia de no ser jutjades pel món del periodisme.

Es pot opinar dels periodistes? Perquè no. Alguns fan constants mérits per ficar-los el dit a l'ull mentre ells fiquen el dit a l'altre ull.

En concret, un setmanari de les nostres Terres, que s'autoanomena d'informació i que un trist dia va escollir un fosc camí per erigir-se en una tribuna escrita dels pandemonis; del dit acusador que assenyala i jutja sense judici; de l'opinió desinformada i forasenyada; del periodisme al servei dels propis interessos i no al servei del noble deure d'informar amb veracitat al públic; de la veritat a mitges; de la notícia-ficció; del treball periodísc de sobretaula; de la tribuna pontifical de panxa desagraïda; del prejudici de progre passat de moda; d'editorials pamfletàries; de covardia amagada sota notes de redacció; de papanatisme de safareig; de pràctiques pròpies d'illa italiana.

Quina creu de l'Ebre!

(Fotografia de http://www.elian.cu/)