ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS

El poeta Agustí Bartra va escriure aquest poema des del seu exili a Santo Domingo, a l'any 1940.

Que dur ha de ser viure en l'exili forcós, allunyat del país que t'ha vist nàixer i que estimes amb passió i que, des de lluny en la distància però proper en el teu cor, veus com s'ha allunyat per la força de les armes.

Però viure en el país que estimes i veure com sense armes, amb el simple recurs a les lleis (que alguns prenen per divines en lloc d'humanes) també allunyen el país que tú voldries, també és una mena d'exili, interior, però també patit.

Bona diada, catalans i catalanes de bon cor.

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l'enyorança no.
No l'enyorança d'ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades
i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça.
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d'oblidades farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,
sinó el domtat crit,
el crit que baixa en murmuri sense fi.

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
-oh, sang meva cercant respostes entre les llavorsmés altes del cell-
zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m'estan ocultant l'uniformede la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribar-me les barques que endolesclandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicadaarrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d'aquestes aigües soscava l'antiga alegriade la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant laruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentadescolumnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga crueldels continents,
comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t'ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels diesadornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l'anhel que, através de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l'enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t'has desprès de mi,
si ets tan forta d'existència que el terrible es suporta lleugerament,
com la silenciosa violència de l'amor en el refugidels cossos!

La teva crida immensa -detonació de velesdins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l'univers que s'iniciavaen mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,integrant-te a l'instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i elràpid somni de la correntia.

Tu ets arreo.
Tu ets allà on la mort es fa gran, s'eixampla comuna desembocadura,
i se'n va, amb els seus sants i herois, a obrir lesboques del silenci.
Vius en el crit del vençut que es perpetua passantde les arrels als bressols,
esperes en les constel·lacions del mut destí que jaestà escollint la forma de l'esperança.
Allà on neix la bondat de l'home,
allà on els pobles amb estrella de justícia seuenmirant-se tranquil·lament a la cara,
tu respires coronada de muntanya i vestida demar i espigues.
Tu ets el colom que reposa en l'arada del temps,
la resistència dels teus fills a coure i emmudir,
aquella vigilància de l'ànima que fa comparar ales teves totes les flors del món,
astre vertiginós lligat a l'àncora de la meva angoixa,
net dins el fang, clar dins la movent obscuritat dela nit marítima.

Tu ets la terra,
l'arbre,
el foc.
Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,als cims, sota els arcs de l'alba nova.
Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...